X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

UN REGAL ENVERINAT

Érem a l’hospital, el meu pare estava ingressat una vegada més. Estava fotut, era evident, encara que tenia una estranya capacitat per empitjorar o millorar segons li convenia. La meva mare i les meves germanes, estaven esvarades, pensaven que estava en els seus darrers dies, encara se’l creien, malgrat les vegades que s’havien equivocat en els seus pressentiments. Les persones es creuen el que volen creure, segons el seu enteniment, i elles haurien de saber ja que el pare era un mestre en enganar els metges i fer-los fer el que ell volia.

Crec que el fet de sentir-se feble i a l’ hospital li donava alegria al cor, el feia sentir-se més acollit i més estimat. Era un de tants episodis de la seva història clínica. El que estava clar, era que tenia moltes coses que no li rutllaven com calia al seu cos, però que d’alguna manera coordinava el seu estat físic amb el seu estat anímic.

Aquell dia,jo  estava assegut al costat del seu llit i em va dir, amb veu trencada, que volia que jo em quedes una col•lecció de monedes antigues que ell tenia. Era com el darrer desig d’algú que es sent o es vol sentir morir. Em va explicar que algunes tenien valor, però que d’altres eren falses, i que no volia que ningú pogués enganar a altres amb aquelles monedes.

Em vaig sentir afalagat quan va dir que sabia que jo no enganaria a ningú i que per açò volia que fossin meves. Amb la seva decisió semblava que descarregava la seva consciència d’un eventual engany.

M’ho vaig prendre amb molta cautela, perquè sabia que ell no era un col•leccionista en el sentit de la paraula, no era un investigador a la recerca de monedes estranyes o antigues, sinó que el que tenia ho havia estat comprant a venedors de poc fiar que es trobava a les barres dels bars.   De fet estava pràcticament segur que tot el que tenia era fals i que li havien endossat a cop de “ginets”.

La meva mare que hi era present, callava. Mal senyal, quan ella callava era que desaprovava el que sentia. Es va limitar a posar la cara agre, de persona superada per les circumstàncies.

No se’n va parlar mes de l’assumpte, i al cap d’uns dies, el pare, va partir cap a casa amb l’alta a la butxaca i sense que els metges poguessin dir res de nou sobre el seu estat de salut. Però el primer dia que el vaig visitar a casa seva, va treure de l’armari una caixa de llenya on hi havien guardades les monedes juntament amb una llista feta a mà, una mena d’intent inacabat d’inventari del contingut. Me les va donar, repetint-me els advertiments de que n’hi havia de falses.

Continua llegint

24 Octubre 2011 Posted by | Recuedos de niñez | | 2 comentaris