X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

AQUELLA AL.LOTETA

Aquella al·loteta, va néixer tímida.

I grassoneta.

I també miop.

D’aquestes tres coses, en va ser completament inconscient durant sa infantesa, i va créixer feliç, contenta, bullanguera i parladora.

Fins que es va donar compte de que era tímida, miop i grassoneta.

Va comprovar que les ulleres de cul de bòtil no afavorien massa la seva cara, i que no destacava massa en l’esport ni en les activitats que requerien esforç físic, i a mes… era tan tímida…

I durant un temps, no es va estimar gaire.

A vegades, es sentia fermada per les persones que estimava i que se l’estimaven. Notava que la volien fer creure el que ells, fer el que ells i comportar-se igual que ells.

Es veia encorsetada i enclaustrada, i a mes…, com era tan grassoneta i tímida….

Però un dia, el mirall li va tornar un gran somriure. Va aparèixer a la seva cara, com si no hi hagués estat mai. La seva mirada es va il·luminar. I va descobrir que la imatge era encisadora i agradable.

I va sortir al carrer amb el somriure posat.

I pel carrer la gent li tornava la rialla, va descobrir que l’expressió de la seva cara era contagiosa. Se’n va donar compte que tenia un poder com el que s’atribuïa al rei Midas. Per tot a on anava, naixien ulls brillants, mirades esplendoroses, i llavis captivadors.

Encara no ho sabia, però era el seu esperit vital que es reflectia en aquella cara de lluna. Una lluna que sempre estava plena, que mai minvava, sempre repartia el seu influx al seu voltant.

I va passar que la energia positiva que d’ella emanava tornava a ella a traves del somriures que li tornaven, i tot i seguint ser una noia tímida, grassoneta i miop, va descobrir un mon que sortia i un que entrava, i va trobar nous camins que recórrer, i es va atrevir a ser ella mateixa, a dissentir i a posar en solfa algunes coses que havia après.

I estimant als altres, va aprendre a estimar-se a si mateixa.

Si la veieu, feliciteu-la, però no només perquè avui fa anys, al terme i a la fi, això passa cada any, feu-ho per ser com és, pel que transmet, pel que empelta, perquè el seu somriure es contagiós.

Açò es un conte, qualsevol semblança amb la realitat es, naturalment, pura coincidència.

9 Agost 2011 Posted by | Relatos | , , , | 10 comentaris