X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

EL CONFINAT

Aquell xicot eixerit se les prometia molt felices anant al setanta aniversari del seu amic. Ell també els faria d’aquí a uns mesos.

I per tant, va agafar l’avió i va anar-hi per donar-li una sorpresa.

Però la sorpresa va ser seva, quan en arribar al aeroport, li van fer les proves de la Covid19 i va donar positiu.

No sabia que fer ni que dir, i tampoc va tenir la necessària malícia quan li van demanar si tenia algun lloc per confinar-se.

Si hagues dit que si, podria haver anat a casa del seu amic, però com va dir que no, el van enviar al que deien hotel Covid, a la quinta punyeta.

I, de sobte, es va trobar a un bloc d’apartaments on quasi no hi havia ningú, i els que hi havia no podien veure’s. Estava confinat.

Li van dir que no es preocupes, que cada dia li portarien menjar i que totes les seves necessitats estarien cobertes, només havia de telefonar a un anomenat Coordinador que seria el seu contacte.

Com podeu imaginar, durant aquest temps el telèfon treia fum, però per molta gent que parles amb ell i tota la solidaritat que li donaven, el cert és que estava sol a aquest apartament en una urbanització que ara, al mes de maig, encara estava buida.

Primer episodi.

Na Col.

I el confinat, com que era una persona amb la cervellera ben ordenada, va decidir organitzar-se per tal de passar els dies el millor possible.

Li havien portat lectura, una tauleta i amb el telèfon es comunicava amb tothom

Però un dia, va començar a notar que la llengua li creixia dins la boca, primer no li va donar importància, però com anava cada vegada a més i ja no podia quasi tancar la boca, va cridar el metge.

El metge, quan va arribar, no se’n podia avenir, no ho havia vist mai. Li va receptar un antiinflamatori, i li va dir que es poses gel a la boca i que esperes uns dies, a veure si li baixava la inflamació.

Però la cosa no funcionava, ja quasi no podia parlar.

I un bon amic, assabentat de la situació, li va aconsellar que contactes amb na Col que era una mitja bruixa que curava coses estranyes.

De fet, ell mateix la va anar a buscar per que el visites.


Na Col era una dona prima, alta, amb el cabell blanc recollit amb un monyo, portava una falda llarga fins el peus i una jaqueta. Va arribar sense mascareta i va rebutjar qualsevol mesura de protecció

Va entrar i nomes amb una mirada va saber que fer. Davant de tots, allà mateix, li va davallar els calçons i els calçotets.

Va ser fàcil perquè ell portava un xandall i no es va atrevir a dir res.

¡Aha¡, va dir, tu tens els collons aferrats al cul .

La veritat era que sí, que es sentia un poc incomode quan caminava, però amb el problema de la llengua no n’havia fet cas.

La dona li va fer donar uns bots perquè baixessin un poc, i després els va agafar entre l’índex i el polze, com qui agafa un ramell de flors, i li va fotre una bona estirada.

Ai, va exclamar el confinat, perquè la estirada va ser forta, però va ser com posar oli a un llum, la llengua va tornar al seu tamany normal, i va poder novament tancar la boca.

I na Col va marxar, tot remugant dels joves d’avui dia. Deia, tots són uns acollonits.

Segon Episodi.

Na Fel.

I un dia va notar que cada vegada era mes alt. Ell ja ho era molt d’alt, i es va amoïnar, perquè hi havia una cosa estranya, encara que amb el braç arribava a la mateixa alçada que abans, la sensació de que era mes alt persistia.

Fins al dia següent no se’n va adonar que el que li passava era que se li allargava el coll.

Ja se’l podia agafar amb tota la ma i la nou cada vegada estava mes aïllada allà al mig.

Va anar a dormir un poc incomode perquè el coixí era massa estret i li feia estar amb el coll tort. I va decidir a esperar a l’endemà.

En sol demà va comprovar que encara havia crescut més, el coll, no ell. Anava per girafa, va pensar.

Trucar al metge per dir-li que se li havia allargat el coll, no va ser massa fàcil, el metge el temia i no es volia posar al telèfon, però a traves del coordinador del servei de confinament ho va aconseguir.

El metge, com era de suposar es feia creus i no ho entenia. Sabia que la elefantiasi era la crescuda dels collons, però la «girafiasi» no estava al llibres que ell havia estudiat. Va dir que ho consultaria i va marxar.

I per tant, ja sabeu que va fer, va trucar a na Col.

Però na Col no podia venir perquè tenia feina i va dir que li enviaria a na Fel que era una cosina seva que també es dedicava a aquestes coses.

Petita, malgarbada, geperuda, mamelluda, curta de vista i lletja con un ós, així era na Fel. Anava amb una bata mal cordada de la que sortien per baix unes cametes, primes com un secany. De fet, només se li veia el monyo ja que anava tota corbada.

I com, evidentment, no el podia veure ni girant la cara, li va demanar que s’allargues a terra per poder-lo examinar.

Va anant donant voltes al seu costat, ell tancava els ulls per evitar veure-li les cuixes que no feien massa gana.

Després de dues voltes, va dir: Ja està, ja se que et passa. Se t’han girat les orelles.

I ell, d’un bot va anar davant el mirall, i efectivament tenia el pavelló cap endavant, el lòbul a dalt i l’orella mirava darrera. Com aquest dies no s’afaitava no se n’havia adonat.

Açò és molt bo d’aclarir, li va dir na Fel, sol passar quan els collons es mouen que provoquen disfuncions als altres òrgans, Segur que ahir se te va inflar la llengua no?

Si, na Col m’ho va aclarir.

Si, però va espanyar un altre cosa, aquesta Col, cada dia va a pitjor.

Vine aquí que jo t’ho arranjaré.

I ho va provar però no giraven.

Ho haurem de fer posant un dit dins del cul, li va dir.

Vols que tel posi jo o tu t’hi arribes?

Va pensar que millor hi feia ell, na Fel tenia uns dits llargs i bonyeguts que no presagiaven res de bo.

I tot acollonit, es va posar de genolls, es va treure els pantalons i es va posar un dit dins el forat del cul, mentre ella, cras, cras, li va girar les orelles i després li va fotre uns quants tocs al front perquè li baixes el coll.

I se’n va anar tant panxa, després de cobrar vint euros per la feina.

Va dir que li havia fet un «reset».

Tercer episodi.

La doctora.

Tocaven a la porta.

En obrir es va trobar un home alt, vestit amb una bata blanca, amb una mascareta i un barret

Soc la doctora Hazo, li va dir el visitant.

Ara va notar que tenia pits, però la cara, mes aviat la mandíbula era quadrada, i el nas gros, i uns ulls, negres i profunds que feien por.

Endavant.

Venc a fer-li un reconeixement mèdic per veure el seu estat de salut.

Van passar a la cambra, mentre el confinat, estava un poc sorprès, perquè la doctora, semblava mes un doctor o millor, un llenyataire.

Despullis, si vos plau. Si, si, els calçotets també, i allarguis al llit.

Mentre ell es despullava, ella va treure de la motxilla una serie de pots i tubs com de pomada, també un estetoscopi i una navalla.

Dels pots, en va obrir un, i tot d’una es va sentir una oloreta dolça i suau.

I va començar el reconeixement.

Va començar per el cap, centímetre a centímetre, amb unes mans extremadament suaus impensables en una persona tan grossa.

El front, els ulls, el nas… allò era més que una exploració. Era com una carícia continua que baixava pel coll, i es perdia per l’aixella i li magrejava els pits, fent especials tocs als mugrons.

Ell es començava a posar nerviós i tremolava pensant que anava baixant les mans cap a la panxa

Però l’oloreta el tenia mig adormit, i es deixava endur.

Abans d’arribar al pubis, li va demanar que es poses de panxa, cosa que va agrair.

El massatge a l’esquena va ser molt agradable i per moments semblava que es dormiria. Però destres li va demanar que es poses a quatre potes i se li va anar la son.

Li va mirar el forat del cul, i li va demanar: A vostè li han fet un reset recentment no?

I ell, va tenir que contestar que si. Però ignorava com ho podia saber.

Un reset molt mal fet, per cert.

I va agafar un tubet d’una pomada que es va escampar sobre el dit. I el dit al cul, entrant i sortint donant la volta i insistint. Ell no sabia que fer, si posar el cul fort o deixar-se fer, i aquella oloreta….

Quan per fi li va quedar el forat del cul alliberat, no va tenir temps ni de sospirar, quan ja li estava pastant els ous, primer els dos a la vegada i després d’un en un.

Li va demanar que es dones la volta altre vegada i va comprovar amb sorpresa que tenia una mitja erecció, un poc toveta, «morcillona» que en diuen els castellans.

No es preocupi, li va dir la doctora, «Es completament normal. Li passa a tothom»

No sabia si li passava o no a tot lo món, la por era que açò anés a més, sobretot quan li va agafar la fava i després de palpar-la amb dos dits, el va descapollar i va posar un poc de crema a la punta. I amunt i avall que tot s’escampés.

Afortunadament va durar poc entre altres coses per que li agafava pixera, i es va començar a moure inquiet. Van seguir les cuixes, especial interès en els engonals i anar baixant fins els peus.

Suava com un besuc, sense saber com acabaria açò.

Uns tocs a la porta els van interrompre. Qui podia ser ? Els tocs es van repetir de nou, aquesta vegada mes forts.

Abran a la Guardia Civil ¡¡¡

La doctora va dir que ella ja havia acabat, que se n’anava i que sortiria pel pati per no molestar.

I ell, amb una tovallola a la cintura, va anar a veure que passava.

Quan va obrir la porta, el primer que va notar va ser una bavarada de pudor a suor, a pipi i a ranci.

Va ser com tornar a la realitat després de la oloreta de la doctora.

La parella de la guàrdia civil el mirava malament.

«Buenas tardes, estamos buscando a un tipo alto de ojos muy negros que se hace pasar por doctor i en realidad es un peligroso delincuente sexual. Lo han visto por los alrededores. Usted lo ha visto?»

I el confinat a qui la mitja trempera li havia davallat de cop, va contestar:

– No, yo no he visto a nadie, estava a punto de ducharme.

-No se preocupen que si veo a alguien avisaré a la prefectura.

I els va acomiadar i tancar la porta.

Estalonat contra la paret, va quedar dubtat entre anar a la dutxa o a fer-se una palla.

Quart Episodi.

Na Pua

Ja faltaven poc dies per que li fessin la PCR definitiva, si sortia negativa podria sortir i ser de nou lliure.

El dia era dilluns i dissabte ja estava tot nerviós, es posava a donar voltes a la tauleta del sofà amb les mans darrere. Quan es cansava canviava de sentit, fins que cruixit es jeia al sofà.

Diumenge va ser mes bo de passar entre la visita del seu amic i el culte al menys el mati va anar deveres i després unes quantes voltes a la saleta que no fan mal.

I va arribar el gran dia. Es va dutxar, afaitar, perfumar i tot el que feia falta per fer goix.

Va arribar l’infermer, que el va fer seure per posar-li el palet per el nas.

Ho va provar i el palet no passava…. Dues vegades tres, res, que no hi havia manera.

Va mirar per el forat del nas amb una llanterna i va comprovar que hi havia una substancia carnosa i dura que no deixava entrar el palet.

Curiosament ell, respirava amb normalitat i no notava cap impediment. Nomes era quan posava el palet que es tancaven els forats.

Vam cridar al metge, que n’estava ja fart d’aquestes cridades perquè sempre quedava com un imbècil.

Va tardar quasi una hora en arribar i només se va atrevir a dir que el tindrien que operar.

I el pobre confinat que ja havia aprés la solfa, va demanar que cridessin a na Col.

Na Col no podia i ho van provar amb na Fel la qual estava molt enfeinada i els va derivar a na Pua.

A na Pua l’anomenaven així perquè era molt malcarada i sempre se n’enfotia de tothom, tenia un caràcter esquerp i sarcàstic que feia mal, com una pua.

Només entrar, va dir al metge i a l’infermer: Vosaltres a seure un poc mes enllà, que no serviu per res i encara feis nosa.

I es va atracar al confinat, va fotre una ullada baixant el cap, i es va fotre a riure.

No sabeu badocs com s’obre una vàlvula?

Tu, senyalant a l’infermer, du el palet per fer la prova i posa-li al nas.

I quan l’infermer començava a entrar el palet, ella, simplement va prémer la punta del nas i van poder passar el pal i fer la prova.

Na Pua ni tan sols va voler cobrar, va marxar pegant una portada i dient: Vaja parell de desgraciats, ni una vàlvula de nas saben obrir.

Final del confinament

I va arribar el dia que es van complir els dies de confinament i encara amb l’ultima prova pendent el van deixar sortir.

Va sortir al carrer, no es va atrevir a fer un cridot, però es el que el cor li demanava.

Tampoc va voler anar a fer una «calamuada», ploviscava i feia fred.

I així d’aquesta manera sense masses escarafalls, va tornar al món de les persones lliures.

Quan marxava encara pensava en na Col, na Mel i na Pua, no sabia que li hauria passat sense elles.

7 Novembre 2021 - Posted by | Sociedad

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: