X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

UN RESTAURANT PECULIAR

I en aquest restaurant, et donem menjar, també per la boca.

Aquest era el retol que hi havia a l’entrada del restaurant.

Ens va estranyar un poc, ens vam mirar a la cara sorpresos, sobretot per el «També», i encuriosits, hi vam entrar.

I al entrar, la pregunta al cambrer que ens va atendre i ens va portar a la taula era obligada.

Per on mes et donaven menjar? No fos que ens trobem una sorpresa.

El cambrer, somrient, que ja estava acostumat a la pregunta, va respondre:

La boca es el menys important per menjar, només es un orifici com altres que tenim al cos.

I va anar especificant; el paladar, la llengua en totes les seves parts, el nas, la vista, també el estomac, al tracte intestinal i també el cul perquè no causi molèsties tampoc al evacuar.

Però hi va haver una cosa que em va sobtar, era la delicadesa amb la que en Manolo, així va dir anomenar-se el cambrer, pronunciava cada una de les parts del cos, com si es recrees en cada una de les parts del cos, amb un accent lleugerament diferent al parlar del cul.

I després, mentre duia l’aperitiu va seguir amb la seva explicació.

Al nas, no només es pot accedir a traves de les foses nasals, si no que hi ha un «retronasal» que es com anar-hi per darrera. S’ha entès?

Si, si ho havíem entès perfectament. Ens sentíem com si mai haguéssim menjat a la nostra vida.

Érem pocs a la sala, per tant, cada vegada que en Manolo passava devora nosaltres, en deia una de nova.

Sabeu per on gaudeixen els nadons la llet de la seva mare? I sense esperar resposta va dir, per les galtes.

Devia ser per la part de dintre de les galtes, pensava jo i instintivament vaig notar que feia amb la boca com si xucles alguna cosa.

Vaig provar de fer anar la cervesa a les galtes, i me va agradar, però era lleugera i el glop se’n va anar sense avisar al fons del paladar, per la qual cosa vaig demanar un vermut negre.

En Manolo al dur el vermut, en va mirar rient i comentant, ¡Ai mamón¡

I si, efectivament al fer un glop, anava per la geniva sobre les dens, passava per les galtes i es repartia per tota la boca abans de anar cap avall per la gola. Va ser un viatge divertit, i suposo que es devia notar, per que la meva dona em va demanar en que pensava, que posava els ulls en blanc.

I jo, pecador, pensava en una mamella. El vermut es tindria que servir en mamella, i la meva dona me va a mirar amb mala cara.

Li vaig explicar tot el que pensava i sentia, i els ulls se li van obrir, però ella en tost de demanar un vermut va voler un «Benedictine», supòs que per allò dels capellans, dels frares que el van inventar.

Va fer un glop, va tancar els ulls, i va assaborir poc a poc posant uns morros junts i cap endavant que vaig estar a punt de oblidar que estava a un restaurant i rodejar la taula a donar a aquells llavis el que demanaven.

Ens van portar la carta.

Era curteta, sorprenent i a la vegada amb els preus molt baixos, convidant a menjar mes de dos plats, però, ja sabeu, jo que venia a menjar un entrecot, el primer que vaig pensar era si encara quedaríem amb gana.

I en vam demanar tres cada un.

Quina mania tenen els humans de sortir atipats sense poder dir ni peix frit. ¡¡¡

I ens va fotre fora del restaurant.

6 Novembre 2021 - Posted by | Sociedad

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: