X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Persona i personatge

jsuticia

 

Diuen, i deu ser cert que el noranta i molt per cent de les persones que entren a la presó diuen que son innocents. Crec que el pas dels dies deu fer canviar el discurs i acceptar que si hi son es per alguna cosa.

En tot cas, em dol pensar en una persona que després de quatre o cinc anys de judici, mesos de al·legacions i peticions de indult, tengui, un dia, que agafar la bossa i demanar a algú que l’acompany al centre penitenciari per passar-hi una temporadeta.

Que durs deuen ser els dies previs.

Quantes preguntes. Que faig amb el mòbil?. A qui dono la contrasenya del meu ordinador?. Qui contestarà al meu correu? Quina roba poso a la bossa?

Especialment dur deu ser l’ultim dia. L’ultim sopar amb la família, la ultima nit amb la meva dona….

Crec que en tot aquest preàmbul ja hi ha una part important de la condemna.

La segona part deu ser adaptar-se al regim penitenciari, supòs que hi deu haver classes i estaments dins el recinte, però tots tenen una cosa en comú, son presoners.

Un antic company d’estudis que va ser agafat fugint de una de les moltes manifestacions al carrer contra la dictadura, (aquell dia jo anava amb ell i vaig córrer mes), em deia explicant les seves impressions que el van posar amb els «polítics», no amb els «comuns». Ho deia amb orgull, com dient que no era un lladre ni un assassí.

En un centre penitenciari d’avui en dia deu passar el mateix, però deu ser un trist consol del condemnat, una trista victòria que no el deu salvar de conviure amb lladres i gent de mala vida.

I es que la gent de «bona vida», també entra a la presó, per que els delictes son el que son i a les persones els jutgen per el que han fet i no per el que son o deixen de ser.

Persona i personatge. La persona que se es, família, amics, feina, estatus, i el personatge que t’ha duit a la presó, son part de un mateix esser viu, i conviuen tota la vida.

Tant de bo, aquest personatge malvat, sigui vençut per la persona. Jo tenc molts dubtes que la presó sigui un bon lloc per regenerar conductes, però a vegades, la tossudesa i la protèrvia de les persones els porta a aquestes situacions no desitjades.

Sempre hi ha un llampec de esperança de que l’estada a la presó sigui el mes suau possible i faci recapacitar al condemnat i esmeni les seves conductes. Demanar perdó a les víctimes de la seva dèria en seria un bon principi.

 

2 Setembre 2016 Posted by | Sociedad | Deixa un comentari

Persona i personatge

jsuticia

 

 

 

 

 

Diuen, i deu ser cert que el noranta i molt per cent de les persones que entren a la presó diuen que son innocents. Crec que el pas dels dies deu fer canviar el discurs i acceptar que si hi son es per alguna cosa.

En tot cas, em dol pensar en una persona que després de quatre o cinc anys de judici, mesos de al·legacions i peticions de indult, tengui, un dia, que agafar la bossa i demanar a algú que l’acompany al centre penitenciari per passar-hi una temporadeta.

Que durs deuen ser els dies previs.

Quantes preguntes. Que faig amb el mòbil?. A qui dono la contrasenya del meu ordinador?. Qui contestarà al meu correu? Quina roba poso a la bossa?

Especialment dur deu ser l’ultim dia. L’ultim sopar amb la família, la ultima nit amb la meva dona….

Crec que en tot aquest preàmbul ja hi ha una part important de la condemna.

La segona part deu ser adaptar-se al regim penitenciari, supòs que hi deu haver classes i estaments dins el recinte, però tots tenen una cosa en comú, son presoners.

Un antic company d’estudis que va ser agafat fugint de una de les moltes manifestacions al carrer contra la dictadura, (aquell dia jo anava amb ell i vaig córrer mes), em deia explicant les seves impressions que el van posar amb els «polítics», no amb els «comuns». Ho deia amb orgull, com dient que no era un lladre ni un assassí.

En un centre penitenciari d’avui en dia deu passar el mateix, però deu ser un trist consol del condemnat, una trista victòria que no el deu salvar de conviure amb lladres i gent de mala vida.

I es que la gent de «bona vida», també entra a la presó, per que els delictes son el que son i a les persones els jutgen per el que han fet i no per el que son o deixen de ser.

Persona i personatge. La persona que se es, família, amics, feina, estatus, i el personatge que t’ha duit a la presó, son part de un mateix esser viu, i conviuen tota la vida.

Tant de bo, aquest personatge malvat, sigui vençut per la persona. Jo tenc molts dubtes que la presó sigui un bon lloc per regenerar conductes, però a vegades, la tossudesa i la protèrvia de les persones els porta a aquestes situacions no desitjades.

Sempre hi ha un llampec de esperança de que l’estada a la presó sigui el mes suau possible i faci recapacitar al condemnat i esmeni les seves conductes. Demanar perdó a les víctimes de la seva dèria en seria un bon principi.

2 Setembre 2016 Posted by | Sociedad | Deixa un comentari