X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

I un dia…

I un dia, vaig anar a l’escola amb uns esparadraps a les orelles.

No se per quina regla de tres, els meus pares, van trobar que tenia les orelles massa separades i van pensar que tenien que forçar-les a quedar replegades.

Suposo que tots heu vist aquests nens que semblen un 600 amb les portes obertes. De fet, a la meva escola, els bessons Montoto, les tenien així les orelles, tant que el vent casi les feia moure quan caminaven.

Però jo no recordo haver-les tingut mai d’aquesta manera, i de fet, avui me miro en el mirall i les veig ben alineades amb la cara. Potser va ser aquella mitja horeta que van durar els esparadraps a les orelles els que van fer el miracle d’invertir la tendència a la separació.

Ben pentinat amb la cara i les mans netes, me van posar els esparadraps sense fer cas a las meves protestes, i em van assegurar i reassegurar que no es veien i que ningú ho notaria.

En aquella època, jo encara no sabia que els pares a vegades diuen mentires. Ho vaig descobrir de la manera mes dolorosa, al veure que el que te han dit no es mes que una excusa per fer-te callar i fer els que ells volen.

Nomes arribar -crec que no van passar ni dos segons- tothom es va posar a riure i a enfotre’s de jo.

Es a dir, no es que les subjeccions casi no es notessin, si no que es veien de un hora enfora.

Vaig ser la burla de tots durant els dos minuts que vaig tardar en treure’m els maleïts esparadraps.

La heroica decisió, no va aturar la xufla, però va servir per que al menys, els que arribaven no sabessin ben be de que reia tothom.

No recordo res mes de l’historia, si a casa em van renyar o si no van dir res. No deixa de ser curiós que la meva ment no recordi res mes, quan tota la vida he recordat els esparadraps. No crec que acabes be, segurament hi devia haver un tralarà com altres vegades en que jo acabava plorant davall el llit pensant que fugia de casa.

El que se, amb tota seguretat es que mai mes me les van tornar posar. Segurament els pares es van assabentar de que les orelles rebels havien apres la lliçó i havien promès no fer mes endemeses i quedar per sempre aferradetes al cos. O potser va ser la tangana, no ho se.

Pero jo en aquell episodi de la meva vida, vaig perdre la innocència.

Anuncis

22 Març 2014 - Posted by | Sociedad | ,

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: