X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Memories de Punta Prima V. Sa fritada.

I una vegada veim anar a sa torre a fregir uns peixos que havíem pescat.

Jo no recordo exactament com va anar, si veim decidir anar a pescar i després veim pensar que ens el podríem menjar, o si ja partíem amb s’idea de sa fritada.

Crec que mes tost ses coses van sortir de una manera espontània com sempre fèiem.

Pescàvem galup a sa pesquera devora es moll de baix, i en veim agafar mes de mig perol. Es galup es pescava amb pasta de xiclet, es nom es prou gràfic per saber com era. Amb un bossinet es podia pescar tot un dematí, per que es peix no tenia temps de menjars-el, i com era plasticós, no es feia malbé amb s’aigua. Sa canya, tenia amb dos hams, i cada calada en venia un o dos. Es peix es barallava per es bromer que li tiràvem i embocava

Es tros de fer-lo net va ser motiu de discussió, no tots estaven disposts a embrutar-se ses mans amb ses panxes de ses llises. Sabeu que aquest peix es fa net amb s’ungla, es despanxa i prou. A mes el poder-ho fer amb aigua de la mar era tot un luxe.

Jo amb aquestes coses mai es estat molt mumós i vaig ser un dels que feia mes via.

I desprès, va arribar s’hora de trobar tots els estris necessaris per sa fritada.

Un va dir: Jo pos sa paella.

i un altre: Jo sa farina.

I d’aquesta manera va sortir tot el que necessitàvem, plats, sal, llenya…. i quan me va arribar a jo, que anava un poc despistat, nomes hi quedava s’oli.

I veim partir, tots a ca seva a cercar el que havíem dit.

Quan vaig arribar a casa i li vaig explicar a ma mare que volia oli, i  no en vaig sortir massa ben parat del interrogatori.

-I els altres que duen?

-Sa sal, sa paella….

-Clar, i tu s’oli, tu que est tonto o que? No veus que es mes car que ses altres coses?. T’han pres es pel .

Mo mara tenia raó, no era lògic que un dugues sa sal i s’altre s’oli, es repartiment estava mal fet, però jo ho havia acceptat i ara no podia tornar enrere. També hi ha que dir, que jo no era dels que havia agafat mes peix, amb es galup, en cholo era un expert, i per açò en part, vaig acceptar dur s’oli.

Em va costar convèncer a la meva mara, ella no me’l volia donar i jo tampoc acceptava anar a renegociar es repartiment.

Com en tantes altres vegades hi van haver plors i crits, fins que vaig aconseguir mig bòtil d’oli i vaig poder anar a replegar els amic per anar cap a sa Torre.

Record un consell culinari, potser el primer de la meva vida de la mara de un dels companys: Mirau be sa coa des peix, quan es daurada es peix es cuit.

Com podeu suposar, sa fritada va ser tot un èxit, el plat es va buidar en un dit i no dit, i va ser boníssim, tant donava que vos cru, mal frit o oliós, açò no tenia importància. El que era important era haver sigut capaços de cuinar el que havíem pescat.  Era evident que tornàvem grans, i ens sentíem orgullosos.

Aquesta historia m’ha vingut a la ment al veure una foto meva de quant tenia nou anys que sa meva cosina Tini ha penjat a Facebook.

Potser si, que era un poc panoli de petit.

Anuncis

31 Agost 2013 - Posted by | Recuedos de niñez |

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: