X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Memorias de Punta Prima IV. S’ou de’n Mora.

En Paco Mora era un home gran, sobretot si qui l’observava era un al.lot. Sempre anava vestit amb una camisa i uns pantalons, i era una persona amable i educada, fins que s’emprenyava i llavores tot volava.

 Paco era un emprenedor. Si en Serafí era l’amo del quadre blanc i impol·lut de Punta Prima, en Paco va ser un dels que li van posar posar color, el que va omplir el buit amb cases, projectes, i establiments.

 Tan de bo, s’Hotel Punta Prima, que llavores era s’Hostal, seguís sent Can Mora. Segur que no seria aquesta monstruositat que és ara que sembla més un frenopàtic, tot tancat i barrat, que un establiment hostaler.

 Només un any va faltar en Paco a la seva cita Punta Primera, i va ser l’any que va estar a Jardines Infanta, que tant de bo, (una altre vegada) també tornés a ser el que era.

 Paco era un home de família, sempre el van acompanyar la seva dona i els seus fills, no podria ser d’altra manera regentant un establiment hostaler, o ho fas amb la família, o no la veus.

 Per un temps, vaig pensar que era un explotador que utilitzava els fills i la dona per als seus negocis, ara, veient les coses amb el filtre del temps, penso que no, que de cap manera, ells els hi exigia dedicació i feina, però també els hi llaurava un futur i treballava per a ells.

 Davall d’aquell home seriós i sempre exigent, hi havia una persona que estimava els seus.

 Jo era i sóc amic del seu fill, d’en Cholo. Sempre l’anàvem a cercar per jugar a fútbol, o per anar a pescar, i si algun dia feia tard per anar a ajudar a servir els sopars, en Paco venia on érem o ens esperava a peu de platja, i en Cholo fugia amb en Paco darrera que l’insultava i feia com si el volgués agafar. Én realitat, l’enfad d’en Paco, era mes fingit que real, ell no podia perdre la seva autoritat i en cholo aparentava tenir por, segur que als minuts següents tot s’acabaria i laamb la convicció de que en sol demà farien els dos el mateix.

 També tenia fama de poruc, diuen d’ell, no se si es cert, que una vegada es va tirar en marxa d’un taxi que el portava a Punta Prima, només perquè el taxista, va veure una columna de fum i va cridar: Foc !!!. En Paco, va obrir sa porta i es va llençar a la cuneta tot pensant que el foc era al taxi.

 El que sí és clar es que era una persona tossuda i que quan posava la banya dins un forat, no la treia mai, tot un personatge a qui ningú li feia fer el que no volia.

 Per açò, no deixa de ser trist que amb tota la seva trajectòria d’home emprenedor i negociant, hagi passat a la historia per un ou. Diríem que hi és per “collons”

 Un dia, ens vam adonar que tenia un ou que li creixia. Crec que va ser en Nelo que ho va comentar una vegada i tots, amb dissimul, vam comprovar que sí, que era cert. Es notava un bony asimètric a l’entrecuix, mal dissimulat per uns pantalons prou amples, que devia tenir una mida si fa no fa com d’una taronja.

 El problema va ser que en poc temps va anar a més i allò que en principi era taronja, és va anar tornant primer un melonet, fins arribar a ser com una síndria. Tota una metamorfosi de tamany que fa pensar que el que hi havia a dins era sempre el mateix, una hernia galopant.

 Suposo que hi va haver molta gent que li va demanar que s’operés, i de la mateixa manera estic segur que es va tancar en banda i mai ho va voler fer.

Els calçons, que sempre son agraïts amb la persona que els porta es van anant adaptant a la situació, no se si per elongació solidaria o per la intervenció d’algun “sastre valent” que va donar una maneta.

 I d’aquesta manera va anar creixent la fama de “s’Ou d’en Mora”

 D’acudits sobre açò en van córrer mils, i suposo que els que li tenien prou confiança li devien dir la geneta per no voler-se operar, però ell va seguir amb el seu encaparrament.

 El que sí es clar és que en Paco, sempre fa ser fidel al seu ou, mai se’n va empegueir, i el va lluir per allà on anava. Fins i tot, es passava moltes hores assegut a les butaques de la recepció de l’Hotel, un poc repantigat cap a darrera per poder donar descans a l’altre ou, al bo, el que encara no havia crescut, que es passava, pobret, tot lo dia estirat cap amunt encorbat pel pes de l’altre.

 Tothom passava per davant, tothom se’l mirava i ell passava de tots, era sens dubte una sorpresa de benvinguda per als clients, sobretot per aquells que entraven per primera vegada.

 Jo, passat el temps, el recordo amb simpatia com a un home, per damunt de tot, fidel a si mateix, geni, figura i ou, tot en un, tot plegat, en Paco Mora.

 Encara que supòs que tots ja sabeu, que quan un te un ou que li creix, es que te s’ou de’n Mora.

 

Anuncis

25 Agost 2013 - Posted by | Sociedad | ,

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: