X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

SA CADENA DE’N GOMILOTA.

M’agrada aquesta història, és a dir, m’agrada en Gomilota, per a mi és l’exemple d’un tipus de persona, un poc bona, un poc ximple, un poc llesta, i sobretot, molt pràctica en la seva poca capacitat intel·lectual per sobreviure en un món on la majoria són més llestos que ell, però potser, no més feliços, perquè la seva filosofia de la vida els hi permet ser així com són, sense malícia ni mala idea.

 D’en Gomilota en sabem poc, a jo la historia me la va contar en Miquel Mus Reynes amb la seva habitual parsimònia, i  no me’l va descriure, però me l’imagino gros i malgarbat, fort però sense ser massa conscient de la seva fortalesa. Al terme i a la fi, els malnoms defineixen la persona, i per qualque cosa li deien en Gomilota.

 Resulta, i ara ja vaig per la història, que el nostre personatge anava moltes vegades al migdia a fer es ginet a Es Dinaret, i allà feien broma i arranjaven el món parlant de les seves petites coses.

 I ja es sap, a vegades els hi agradava entatxar els companys i riure un poc a costa dels altres. Ja sabem que si pots demostrar que l’altre és un poc ase, tu en surts afavorit en la comparació.

 I en Gomilota lluïa una cadena molt polida de la que es veia que n’estava molt orgullós, no en va la duia un poc baldera i fora de sa camisa perquè i tothom l’hi veiés.

 I un dia, un dels amics, li va esmentar la cadena dient que era molt polida i ell va riure content i la va acariciar lleument com feia moltes vegades, n’estava orgullós de la cadena.

 Però en Pepe “es guajavo” que sempre fotia canya va dir en to despectiu:

-Si, si, molt guapa, llàstima que no sigui de plata.

 I ell, que per de plata la tenia, va contestar tot d’una que sí, que era bona que ell ho sabia, que havia sigut de son pare i que era bona.

 Es va començar una discussió, uns deien que si, altres que no, ja es sap que en aquestes situacions tothom vol dir la seva, i es van acalorar tant que al final van decidir anar a Can Sintetes que era tot just davant d’es Dineret per demanar-li la seva opinió. En Sintetes, venia articles d’òptica, ulleres i altres coses i es suposava que d’açò en sabia. També era de sa seva colla i un poc enfotón.

 I mentre en Gomilota li ensenyava la cadena, els amics, per darrera, li feien senyes que digués que no, que era d’alpaca o d’un altre material més flac.

 I s’òptic, es va posar sa lupa a l’ull, fent una ganyota perquè se li aguantés, va inspeccionar la peça durant una bona estona, i va alçar es cap i va dir que era falsa.

 En Gomilota va quedar molt disgustat, i no només per la falta de valor de la seva cadena sinó perquè tothom se’n fotia d’ell dient-li que l’havien enganat.

 Passats uns dies, els companys del nostre amic, -perquè tots ja sou amics d’ell no?- van comentar entre ells que no estava be mantenir-lo enganat, no fos que tirés sa cadena a un femer, ja que tots sabien que era bona, i van convenir amb en Sintetes que hi tornarien anar i que aquesta vegada el veredicte seria un altre.

 I van fer venir be tornar a la discussió sobre el material de la cadena amb un altre que no hi havia estat el dia abans, i després de tornar a dissentir uns i altres, van tornar al rellotger perquè tornes a mirar la peça.

 Així ho van fer i aquesta vegada el amic posat a pèrit, va dir:

 -Aquesta sí, que és de plata, només s’ha de veure el seu pes, i tornant-se a posar la lupa a l’ull, la va a tornar a mirar mentre en Gomilota aguantava s’alè, i va certificar que sí, que era de plata.

 Van tornar al casino a seguir amb els ginets, tots contents, uns per la broma que havien fet, i l’altre perquè en podia tornar a estar ben orgullós del regal de son pare.

 Però com la gent és dolenta i a vegades no els hi basta la broma, sinó que volen seguir furgant en la ferida, i la història de l’engany ja era motiu de comentaris a la Barra, al Rosabel i a Can Mica, uns altres van repetir l’historia i el mateix pelegrinatge a can Sintetes, el qual, una vegada deia una cosa i altres una altra, tot fent veure que no era la mateixa peça la que li duien.

 I en Gomilota, que era pacient i tranquil, cansat ja de tanta discussió, un dia, quan una vegada més li demanaven sobre la cadena, va contestar:

 Mireu, aquesta cadena té dies, uns es de plata, altres no.

I va donar la discussió per acabada.

 I així, ho va pagar sa cadena el que havien provocat els amics, i tots van quedar fotuts, perquè no podien seguir fent broma, i ell content per que s’havia acabat la història.

 I així, quan una cosa a vegades és d’una manera i altres no, és diu que “Te dies, com sa cadena d’en Gomilota”

13 Novembre 2011 - Posted by | Humor |

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: