X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

UN REGAL ENVERINAT

Érem a l’hospital, el meu pare estava ingressat una vegada més. Estava fotut, era evident, encara que tenia una estranya capacitat per empitjorar o millorar segons li convenia. La meva mare i les meves germanes, estaven esvarades, pensaven que estava en els seus darrers dies, encara se’l creien, malgrat les vegades que s’havien equivocat en els seus pressentiments. Les persones es creuen el que volen creure, segons el seu enteniment, i elles haurien de saber ja que el pare era un mestre en enganar els metges i fer-los fer el que ell volia.

Crec que el fet de sentir-se feble i a l’ hospital li donava alegria al cor, el feia sentir-se més acollit i més estimat. Era un de tants episodis de la seva història clínica. El que estava clar, era que tenia moltes coses que no li rutllaven com calia al seu cos, però que d’alguna manera coordinava el seu estat físic amb el seu estat anímic.

Aquell dia,jo  estava assegut al costat del seu llit i em va dir, amb veu trencada, que volia que jo em quedes una col•lecció de monedes antigues que ell tenia. Era com el darrer desig d’algú que es sent o es vol sentir morir. Em va explicar que algunes tenien valor, però que d’altres eren falses, i que no volia que ningú pogués enganar a altres amb aquelles monedes.

Em vaig sentir afalagat quan va dir que sabia que jo no enganaria a ningú i que per açò volia que fossin meves. Amb la seva decisió semblava que descarregava la seva consciència d’un eventual engany.

M’ho vaig prendre amb molta cautela, perquè sabia que ell no era un col•leccionista en el sentit de la paraula, no era un investigador a la recerca de monedes estranyes o antigues, sinó que el que tenia ho havia estat comprant a venedors de poc fiar que es trobava a les barres dels bars.   De fet estava pràcticament segur que tot el que tenia era fals i que li havien endossat a cop de “ginets”.

La meva mare que hi era present, callava. Mal senyal, quan ella callava era que desaprovava el que sentia. Es va limitar a posar la cara agre, de persona superada per les circumstàncies.

No se’n va parlar mes de l’assumpte, i al cap d’uns dies, el pare, va partir cap a casa amb l’alta a la butxaca i sense que els metges poguessin dir res de nou sobre el seu estat de salut. Però el primer dia que el vaig visitar a casa seva, va treure de l’armari una caixa de llenya on hi havien guardades les monedes juntament amb una llista feta a mà, una mena d’intent inacabat d’inventari del contingut. Me les va donar, repetint-me els advertiments de que n’hi havia de falses.

El primer dany col•lateral del regal va ser la feina afegida:  Classificar i anar separant. La llista era incompleta però va donar algunes pistes del camí a seguir.

És l’hora de dir que jo no soc cap afeccionat al col•leccionisme. Ni les monedes antigues, ni els segells, ni tan siquiera els cromos, quan encara n’hi havia. No he completat mai cap àlbum dels molts que vaig començar quan era petit. Per tant, aquesta era una feina nova i desconeguda que vaig començar amb escepticisme però també amb curiositat.

El següent pas va ser comprar un llibre de numismàtica, i tot seguit una lupa petita que vaig canviar al poc temps per una mes grossa. Es tractava de veure la data que hi havia a dins d’una estrelleta molt menuda.

No us vull cansar amb les meves cuites, però desprès de molt llegir, molt mirar, i molt apuntar, vaig fer un inventari complet de tot el que hi havia a la caixa. Destacades, marcades en groc, nou d’iguals que segons el llibre tenien un valor d’uns sis milions de pessetes cadascuna i unes altres, dos o tres, amb valors d’un o dos milions mes.

És a dir, que si el llibre tenia raó i aquelles monedes eren autèntiques, allà hi havia un tresor que podria arribar a valer uns seixanta milions de pessetes.

I aquí va sorgir el segon dany col•lateral del regal del pare:  Els problemes de consciència.

Era evident que si aquelles monedes tenien aquell valor, no m’ho podia quedar per a mi tot sol, que ho hauria de repartir amb les meves germanes. Açò seria el més just, però el cuquet que ens menja per dintre existia i corcava prou.   Una veueta dins meu em deia que allò era meu, que era a mi a qui ho havia donat el pare i que elles, les germanes, en el meu lloc tampoc no ho haurien repartit.

Tanta sort que el problema no precisava d’una decisió immediata, abans s’havia de verificar el valor real del que tenia. Ja us he comentat que no tenia massa confiança en l’origen de les monedes. Altra cosa fora si m’hagués dit que les havia trobades a un armari de casa de l’àvia, però no, eren comprades a peu de barra de bar, amb uns ginets de testimonis, i aquest fet em feia sospitar el pitjor.

Després de molt cercar per Internet, al cap de uns dies, tenia una llista de set o vuit llocs de compra venda de monedes a Barcelona. Així que un dia feiner vaig agafar l’avió portant algunes de les monedes més ben valorades de la col•lecció. Una altra feina i una despesa afegida, el tercer dany col•lateral.

En els primers tres llocs on vaig anar, no en van voler saber res de monedes que no fossin d’or, i al quart, després de mirar-les, em van dir que possiblement eren falses i que anés a un pèrit. Ell mateixos em van indicar l’adreça d’un establiment de la Via Laietana, a prop de la Plaça de la Catedral.

Vaig tenir sort, la persona que em va atendre va ser clara i contundent, em va explicar que totes les monedes que li ensenyava eren falses, que l’única original era una d’en Napoleó però que estava malmesa. Que algú l’havia duta com a clauer i tenia una soldadura que li feia perdre valor, i que com a molt en podria treure unes cinc mil pessetes.


En un to bastant didàctic, em va explicar que als darrers anys hi havia fabriques a València que es van fer un tip d’encunyar monedes antigues falses i que les venien com a bones. Que tot i ser de plata, el seu valor era ínfim i no com a tal moneda sinó només el del seu metall venut a pes.

També em va comentar que el cost de la plata i de la encunyació era una d’unes dues-centes pessetes i que es venien per mil o mil cinc-centes. Un petit negoci, una petita estafa, però lucrativa en el caramull de les vendes. No es venien a col•leccionistes, sinó a incauts a peu de carrer.

Vaig tornar cap a casa content perquè en el fons era el que jo em pensava, i d’alguna manera em treia un pes del damunt.
Possiblement el que m’hagués emprenyat més hagués estat que tinguessin molt valor però que no es poguessin convertir fàcilment en doblers. Pensar que allò podria valer seixanta milions de pessetes i que ningú no en volgués pagar més de deu, em treia de polleguera. M’indignava nomes de pensar-ho, però afortunadament, si no hi havia tresor, no hi havia problema.

Tampoc no hauria de donar comptes de res a les meves germanes i açò, açò si que era una molt bona notícia.

La caixa amb les monedes, la llista, la lupa i el llibre, tot plegat, va anar a dormir dins un calaix, en tràmit d’oblit, com a càstig per haver-me donat tants maldecaps.

Vaig estar dubtant de si explicar o no al meu pare el resultat de la meva investigació. D’una banda volia que sabés que allò que m’havia donar no era cap tresor i per l’altra, temia que es sentis decebut i enganyat.  Al final no li vaig dir res i ell tampoc en va fer mai menció, suposo que tampoc volia saber-ne la veritat, o que ja la sabia de llarg.

El “tresor” va quedar oblidat al calaix durant uns anys, fins que uns mesos després de morir el pare, les monedes van tornar a ser protagonistes. Va ser la meva mare qui en va fer menció, qui va voler saber d’elles.   Jo, que ja m’havia oblidat de l’assumpte, li vaig dir que no eren autèntiques i que el seu valor era ínfim, que les havia portat a un pèrit de Barcelona i que m’havia explicat que eren encunyacions falses.
No s’ho va creure. Ho vaig notar de seguida en la seva cara seriosa i en el fet de que no fes comentaris.  De fet, jo ja temia que reaccionés amb desconfiança, i els meus pressentiments es van complir.

I en un cas com aquest ¿Què fas? Les persones et creuen o no.   Si són estranys, persones que no t’importen, els envies a la merda i ja està, allà ells, és el seu problema, però si qui no et creu és la teva pròpia mare, és ben fotut. Et deixa trist i emprenyat, i només et demanes que has fet de mal per merèixer aquest tracte.

Jo tinc, gràcies a Déu, la confiança absoluta de molta gent, dona, fills, amics, fins i tot companys de feina. Tots saben que no acostumo a dir mentires, ni siquiera les mentires fàcils, aquelles per quedar bé. Sento que se’n refien i per a mi és important. Tots confien en mi, tots menys la meva mare i les meves germanes.

La història, hagués pogut acabar aquí.  Deixar les monedes on eren, al calaix, i no parlar-ne mai més.  Havia descartat totalment intentar vendre-les encara que fos per quatre duros. Com a record, complien la seva funció.

Però m’emprenyava la desconfiança, el fet que quedes algun dubte sobre el valor de les monedes, i un dia vaig treure el tema a la meva mare i li vaig oferir de tornar-li les monedes si ella ho volia.  M’hagués agradat que digues que no, de fet, n’estava convençut que seria així, però em vaig equivocar del tot. La mare em va dir que si de seguida, que volia que els hi tornés, sense fer mes comentaris.

A l’endemà li vaig tornar la mateixa caixa de llenya, amb les monedes, la llista, el llibre i la lupa, només vaig guardar dos duros de plata pels meus fills, perquè tinguessin un record de l’avi, monedes que encara conservo, però que com a pèssim col•leccionista que sóc, ni siquiera recordo on les vaig guardar. Ben segur que apareixeran algun dia regirant un calaix.

De la resta, de l’engròs de les monedes no n’he sabut res mai més. No sé si cap de les germanes haurà fet el seu particular periple per esbrinar una veritat que no em van voler reconèixer.

Penso que potser el que hauria d’haver fet fou llençar-les al mar.  Un regal que produeix  malastrugança i mala maror  és un regal enverinat, que,  de ben segur,  farà infeliç al seu propietari i que només el mar el pot purificar.

Al mar, o al foc, o a la terra, potser enterrades, d’aquí a mil anys ja serien bones, i farien feliç al que les trobés.  De moment, només porten mala maror.

Anuncis

24 Octubre 2011 - Posted by | Recuedos de niñez |

2 comentaris »

  1. Oh! no sé ben bé perquè però m’has deixat un regust de pena profunda… potser per que a mi tampoc m’agraden les mentides i a mon germà massa. Les dues cares de la mateixa moneda… snif!

    Comentari per uru | 25 Octubre 2011 | Resposta

  2. Gracies, Marta, a vegades saber que no ets l’únic que pateix això consola, malgrat allò de “Mal de muchos consuelo de tontos.”

    Comentari per xarbet | 25 Octubre 2011 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: