X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Una de Gabatxos (De gavatx i de porc, no te’n fiïs fins que és mort)

És evident que no tots els gabatxos son francesos i que tampoc tots els francesos poden ser inclosos en aquesta raça. Però com a esperpent de les actuacions humanes, ben val explicar algunes anècdotes de… Gabatxos?

La primera és la de la dona del meu amic Bep, na M…, que mai va dissimular els seu accent francès, malgrat que parles català amb molta solta. Un dia, vaig haver de carregar en Bep que després de la festa, no recordo quina, estava tan borratxo que no es tenia en peu. Això era inusual en ell, bevedor impenitent i convençut, aguantava molt en un estat ben entonat, en el que es trobava bé i es sentia millor persona i amorós amb tothom. També deia en aquest estat de clímax alcohòlic, veritats com a punys i es creava un bon grapat d’enemics, però aquest dia es va passar de polleguera i va caure com un sac de patates.

De matinada, arrossegant un cos inconscient i vomitós, vaig tocar a la porta de casa seva i va sortir ella. Devia ser a l’hivern, perquè lluïa una bata color de rosa que també podria ser vermell descolorit, un color com el dels sostenidors color carn que odio cordialment. I allà, a la porta, sense fer-se càrrec del cos que jo aguantava, jo patint, perquè havia pogut salvar la moqueta del cotxe i ara temia que la glopada imminent m’esquitxes les sabates, em va dir el nom del porc. Segons ella, el que el seu marit begués era culpa meva i dels altres companys, i érem uns desgraciats i uns malparits. Tal com sona. El que més em va emprenyar, a posteriori, és clar, perquè jo també anava un poc begut i no estava per disquisicions filosòfiques, és que ella coneixia al seu marit més que jo i sabia perfectament que la gatera que va agafar amb el primer biberó amb gin, encara no l’havia deixada. I que en cas de cercar excuses per l’alcoholisme en podria buscar mil, començant per l’avi, el pare i el germà d’en Bep, tots “gineros” de pro.

La segona gabatxada és la de na D…., esposa d’un bon amic, que durant molt temps va anar emprenyant cada vegada que podia amb allò de: “Això a França no passa”. “Els francesos açò ho fan millor” i altres frases similars. I resulta que arriba un dia, t’agafa amb un poc de mala llet i amb dues copes de mes, i li dius el que fa estona que es cerca: ¡¡¡¡ Que se’n vagi a las seva França dels collons, que se la posi dins del cul i que doni bots perquè li entri. !!!!

I després, et sorprens que una persona com tu, tan poc “nacional-patriota”, tregui la seva vena mes vergonyosa i es comporti com un espanyolista més. Però és que em tenia ja fins els collons ¡¡¡ Que se’n vagi al seu país de les meravelles, que no sé que hi fot aquí. !!!

Això va acabar com havia d’acabar, que vam passar dos anys sense parlar-nos, li vaig dir de tot i més, vaig tirar a ferir amb totes les armes. El que li va fer més mal es quan li vaig retreure el que el seu fill no parlés francès, això la va tocar molt endins. En realitat, la vaig enyorar poc, perquè amb el seu marit, que era en definitiva el meu amic, ens vam seguir veient, no se per què, però em sembla que ell tampoc, l’aguanta massa.

La tercera anècdota gabatxil, que es el motiu d’aquesta “recopilació” va ser fa poc, a un restaurant de França, i aquí, també hi van entrar elements polítics (llegiu partit ultradretà Francès).

Érem vint-i-tres, xofer inclòs, anàvem amb un autocar, i portàvem el menjar pensant en aturar-nos a una àrea de servei i dinar. Per qüestions de l’horari del xofer, que havia de fer els seus descans obligatori, no ens vam aturar fins arribar a un poblet de costa on no hi havia cap àrea de servei adient per dinar. Demanant al restaurants del voltant, a un d’ells, ens van autoritzar per dinar a canvi de comprar-hi el beure.

Aquí s’ha de fer un incís, i dir que na Manolita és molta Manolita, i que quan ella organitza un pícnic ho fa dedevè. Portava fins i tot estovalles. La resta tampoc tirava curt, plats, coberts, tovallons, pa, amanides ….i dues espatlles de porc fetes al forn amb les seves corresponents salses de gerds, compota de poma i suc del rostit. I malgrat que la terrassa estava quasi buida, els altres clients que menjaven la seva minsa hamburguesa amb patates, es van sentir un poc sorpresos primer, i ofesos després quan un dels cambrers, va començar a despotricar i a dir-nos que allò no ho teníem que menjar al restaurant sinó a la platja. Una de les clientes, que és la que suposem era una seguidora d’en Le Pen, va acostar-se a la nostre taula i es va esplaiar de tot i més dient que li robàvem el pa als francesos. Són moments en els que un agraeix el seu francès macarrònic i no entendre gaire el que es diu, malgrat que els crits i els gestos fossin fàcilment identificables. Els que si ho van passar malament van ser els que l’entenien perfectament, i s’esforçaven en repetir a l’exaltada dona que tenien permís del propietari, el qual, no va sortir en cap moment a donar la cara. Creiem que estava amagat sota la taula penedit d’haver-nos dit que si. I pensant que allò era el motí del Caine. És clar, ell pensava en un pícnic, un mig sandvitx, un ou du i una poma que és el que solen portar a la bossa els excursionistes i l’abundància del àpat el va agafar en calçotets i uns sospitós color marro darrera.

El rostit estava fabulós de bo i ben fet, vam treure pit i varem gaudir del dinar, malgrat que la beguda va arribar tard i malament i va ser servida amb bastant mala hòstia. En acabar, és clar, van sortir els melons, que no hi ha un bon dinar sense unes bones postres. Ens va faltar un bon brandi, que no cognac, que no teníem ganes de gastar massa més en aquell indret.

En fi, que us dono la meva paraula, que no tenc res contra els francesos, que en aquesta vida no s’ha de generalitzar i que els imbècils són una raça que arrela a qualsevol lloc, malgrat que encara recordo aquella frase, dita en una situació un poc compromesa: “Cinq minutes de plaisir que j’ai de bébé pour la vie.” que em va dir una francesa i que em va deixar bocabadat, no només per la seva contundència, sinó perquè jo, amb quinze anys, era verge i inexpert, pensava en el sexe tot el dia i no imaginava que “allò” durés només cinc minuts. Al terme i a la fi, la frase dels collons també l’hagués pogut dir una catalana. Però creieu-me, en el melodiós francès sona molt fort, sobretot si et deixa amb la mel als llavis.

Salut a tothom i que sapigueu que jo som partidari del mestissatge com a mitja no només integrador, sinó també alliberador d’atavismes i sentiments egoistes.

Anuncis

10 Setembre 2011 - Posted by | Humor | ,

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: