X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Paroles. Palabras, Paraules,Wörter, Words, Perkataan.

Jo tindria uns dotze anys, ja que encara anava al institut vell, i estalonats al “Polo”, que era com anomenàvem al mirador que dona al port des de la plaça de sant Francesc, un amic i jo, parlàvem.

Recordo com si vos ahir que ell m’explicava que a casa seva no tenien televisor, perquè era una despesa inútil donat que en poc temps arribaria el televisor en color i llavores ja el comprarien.

La resposta devia ser a algun comentari meu, que no recordo, sobre el que havíem vist a casa a la tele la nit anterior.

Eren temps del Telefunken “Cruz del Sur”, aquell que no tenia sincronia automàtica,i cada dos per tres ens teníem que aixecar per fer corre la rodeta i estabilitzar l’imatge, i que davant les diputes sobre qui era el que s’aixecava, el meu pare el va canviar per un model mes avençat que ja no feia pipellejar el que veiem en els moments mes interessant.

El que volia remarcar es que donat que fins el 1975 no van començar a regularitzar la televisió en color al nostre país, i que la conversa esmentada devia ser per l’any 1962, tindríem que dir que el meu company no tenia precisament el dot de la profecia.

Jo no li havia demanat el per que no tenien televisor a casa seva, però ell es va avençar donant unes explicacions que no calien i que eren bastant inversemblants. Tenia molt interes es que jo sabés que no era per falta de cales que no tenien tele, sinó per que eren molt intel·ligents i previsors.

Perquè recordo ara en aquest moment aquella conversa de fa prop de cinquanta anys?

En va venir a la memòria escoltant les paraules del molt miserable president Camps mentres presentava la seva dimissió. Assistia a aquella glopada d’excuses absurdes, acusacions siderals i lamentacions personals, i pensava: Paraules, paraules, tothom els empra, molts les prostitueixen, i moltes vegades, en tost de emprar-les per dir el que pensem, ho fem per dir el que volem que els altres pensen de noltros.

Com el company de la infantesa, que em va deixar completament convençut del contrari que volia que jo cregues.

Per que el sedas el te que posar el que escolta, posar-les en solfa si cal, esbrinar las veritats o mentires que amaguen, o les intencions del que les diu, i sobre tot, pensar que les persones no s’avaluen per el que diuen, sinó per el que fan.

21 Juliol 2011 - Posted by | Recuedos de niñez

1 comentari »

  1. I en canvi… tothom els vota pel que diuen i si el que fan (i han fet) va en contra del poble (que no dels “espanyols”) millor que millor. Quin fàstic tan gran!

    Comentari per uru | 10 Agost 2011 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: