Pare
Demà farà vuit anys que vas morir, pare.
Sempre ens vam estimar, mai ens vam entendre.
No vem ser capaços de mantenir portes obertes de diàleg i confidencies.
Jo no crec que els pares hagin de ser els amics dels seus fills, son mes que això, han de ser el que són, pares, i han que poder rallar des d’una mateixa alçada, no hi ha un pedestal per al pare, i un tabalet baix per al fill. S’ha de rallar amb el fill de tu a tu, sense embuts ni amagar res, sense voler fer veure que els pares ho fan tot bé i que els fills, tenen en l’obediència el seu primer deure.
La humiltat, el confessar las pròpies debilitats, el demanar ajuda, consell, també formen part de la rel.lació entre un pare i un fill.
I aixó te que ser bidireccional, d’anada i tornada.
I a nosaltres, pare, ens va faltar això.
Recordo un dia, quan jo jugava a pòquer als baixos dels” Jardins Infanta” amb companyies tèrboles, sabent que ho feia malament, que aquell camí no era bo, amb continus propòsits de deixar-ho. Aquell dia vaig estar a punt de dir-t’ho per demanar-te ajut. Devia diners, no molts, però pensava que era millor pagar i deixar el joc que tornar-hi per recuperar el que havia perdut.
No vaig ser capaç, en l’últim moment les paraules es van quedar a la gargamella. Al final, me’n vaig sortir per un altre camí i va imperar la cordura, i vaig deixar aquells amics, però hi hauríem guanyat tots dos si haguéssim pogut parlar-ne i ajudar-nos. Sortir-ne sol de un entrebanc es positiu, pero haguera estar millor ver-ho junts.
Tu tampoc vas estar massa fi les vegades que necessitaves ajuda. La teva malaltia va ser cruel i jo hagues estat feliç de poder lliutar amb tu, pero et vas tancar en banda intentant sortir-ne sol, vas preferir callar i no confiar en mi per donar-te un cop de mà.
Noltros vam progressar poc en la feina d’ anar aprenent, tu a fer de pare i jo a fer de fill. Aquesta assignatura no la vàrem aprovar, però no hi va faltar gaire, va ser una llàstima, ens faltava tant poc…
2 comentaris »
Deixa un comentari
La bandera
Comentaris recents
Xisca serra en EL DIA DEL ORGULLO MARICO… Adrià en EL DIA DEL ORGULLO MARICO… Adrià en EL DIA DEL ORGULLO MARICO… Aniceto en LOS MERITOS DE UN ASESINO. DOC… Glòria Castell en I un dia…
Altres BLOGS de Xarbet
XARBET US RECOMANA
RECULLS DE PREMSA
SA CUINA
Cristina
X A R B E T 
Sentida elegia.
Mon pare, pocs dies enrere ha fet 39 anys i també tinguérem les nostres diferències, minses per sort, algunes veritablement absurdes (no vaig dur mai barba en la seva presència, o sigui que m’havia d’afaitar quan tornava a casa de vacances). Però, en general, res d’importància.
Morí jove, de 50 anys, ja en fa 39 com he dit, i continuo enyorant-lo.
Mo mare va morir la setmana pasada, tinc un nus al coll i al cor, no creia que la trobaria tant a falta. Ens enteniem molt, no calia parla, pero si ho necessitava li podia contar tot. Ella escoltava, sabia guardar un secret i donarte un consell. Mama t’estimo.