X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Pare

Demà farà vuit anys que vas morir, pare.

Sempre ens vam estimar, mai ens vam entendre.

No vem ser capaços de mantenir portes obertes de diàleg i confidencies.

Jo no crec que els pares hagin de ser els amics dels seus fills, son mes que això, han de ser el que són, pares, i han que poder rallar des d’una mateixa alçada, no hi ha un pedestal per al pare, i un tabalet baix per al fill. S’ha de rallar amb el fill de tu a tu, sense embuts ni amagar res, sense voler fer veure que els pares ho fan tot bé i que els fills, tenen en l’obediència el seu primer deure.

La humiltat, el confessar las pròpies debilitats, el demanar ajuda, consell, també formen part de la rel.lació entre un pare i un fill.

I aixó te que ser bidireccional, d’anada i tornada.

I a nosaltres, pare, ens va faltar això.

Recordo un dia, quan jo jugava a pòquer als baixos dels” Jardins Infanta” amb companyies tèrboles, sabent que ho feia malament, que aquell camí no era bo, amb continus propòsits de deixar-ho.  Aquell dia vaig estar a punt de dir-t’ho per demanar-te ajut. Devia diners, no molts, però pensava que era millor pagar i deixar el joc que tornar-hi per recuperar el que havia perdut.

No vaig ser capaç, en l’últim moment les paraules es van quedar a la gargamella. Al final, me’n vaig sortir per un altre camí i va imperar la cordura, i vaig deixar aquells amics, però hi hauríem  guanyat tots dos si haguéssim pogut parlar-ne i ajudar-nos. Sortir-ne sol de un entrebanc es positiu, pero haguera estar millor ver-ho junts.

Tu tampoc vas estar massa fi les vegades que necessitaves ajuda. La teva malaltia va ser cruel i jo hagues estat feliç de poder lliutar amb tu, pero et vas tancar en banda intentant sortir-ne sol, vas preferir callar i no confiar en mi per donar-te un cop de mà.

Noltros vam progressar poc en la feina d’ anar aprenent, tu a fer de pare i jo a fer de fill. Aquesta assignatura no la vàrem aprovar, però no hi va faltar gaire, va ser una llàstima, ens faltava tant poc…

 

Anuncis

15 febrer 2011 - Posted by | Recuedos de niñez

2 comentaris »

  1. Sentida elegia.

    Mon pare, pocs dies enrere ha fet 39 anys i també tinguérem les nostres diferències, minses per sort, algunes veritablement absurdes (no vaig dur mai barba en la seva presència, o sigui que m’havia d’afaitar quan tornava a casa de vacances). Però, en general, res d’importància.

    Morí jove, de 50 anys, ja en fa 39 com he dit, i continuo enyorant-lo.

    Comentari per julio navarro | 15 febrer 2011 | Resposta

  2. Mo mare va morir la setmana pasada, tinc un nus al coll i al cor, no creia que la trobaria tant a falta. Ens enteniem molt, no calia parla, pero si ho necessitava li podia contar tot. Ella escoltava, sabia guardar un secret i donarte un consell. Mama t’estimo.

    Comentari per Pili Garriga | 15 febrer 2011 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: