X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

EN “JAUME SEU”

En Jaume era un home esgarrat, tenia les cames mig atrofiades, i un braç inútil replegat contra el cos. Per completar la imatge, us el podeu imaginar, calb, prim, petit, sense dents i amb una baveta que li sortia per la vora del llavi.

Però el que realment sobtava d’en Jaume era que es desplaçava pel carrer arrossegant el cul per les aceres, és a dir, com el seu malnom indicava era en “Jaume seu”.

Portava una espècie de culera de pell per tal de protegir-se del contacte amb el terra, lligada damunt les cuixes, i a la mà bona, un tros de llenya amb un ansa de pell que li permetia estalonar-se per fer la “culada” i avançar..

I així era com es desplaçava en Jaume, culada a culada, amb les cames arrufades i fent força amb la fusta de la mà contra el terra.

Es passava la jornada a la cruïlla entre S’Arravaleta i el Carrer Nou, a l’acera del Banc Central, davant l’American Bar. Allà venia els cupons dels cecs, i xafardejava sobre tothom que transitava pels que eren els principals carrers del Maó dels anys cinquanta.

Quan tenia que anar un poc enfora, cridava a algú que passava i li demanava ajut. Molts no li feien ni cas, la majoria fugia d’ell, cosa que provocava la seva ira i el consegüent insult. Però sempre hi havia algú que l’agafava pel braç bo i carregava amb ell que s’ajudava prou poc amb les seves cames tortes.

En Jaume venia cupons com a mitjà de subsistència, i tenia molt mala llet. Un defecte a la parla, feia que es fes difícil entendre’l. Es podria dir que només emetia crits més o menys coherents.

No puc dir l’edat que tenia, semblava molt vell però no ho devia ser tant, de fet el que més li picava era el sexe i solia “piropejar” a totes les noies que passaven a la seva vora, a algunes les cridava perquè s’acostessin, però poques s’atrevien. Nomes les que no el coneixien, perquè li costava poc passar de la lloança a l’insult, i era sovint groller. A las que veia fumant els hi deia putes, i si alguna portava una faldilla curta, es tombava, basculant sobre la culera com si fos una baldufa . Des d’aquella postura intentava veure les calces de la noia.

Deien d’ell que els diners que van arreplegar en una subscripció popular per comprar-li una cadira de rodes, se’ls va gastar en putes, i que per això tenia que anar de cul. Jo no se si es veritat, però no m’estranyaria gaire.

Desconec la vertadera història d’en Jaume, potser aquestes línies serviran perquè algú hi pugui aportar més que jo. No sé si la seva discapacitat era de naixement o fruit d’algun accident, en tot cas la reacció enfront d’una minusvalidesa física és diferent segons les persones. Recordo el cas d’un noi que despatxava a una botiga i que era amable, servicial i atent amb tothom. Una malaltia el va portar a la ceguesa en poc temps, i es va tornar irascible, antipàtic i ofensiu.

Moltes vegades tenim tendència a culpar de les nostres desgràcies als altres o a la societat, como si els altres tinguessin la culpa del que ens passa. En canvi hi ha persones que son capaces, malgrat el seu defecte físic, d’estar en pau amb el món i d’afrontar amb valentia i sentit positiu la lluita contra les adversitats.

I a en Jaume seu, jo el recordo així, exigint a la gent ajut i maleint als que el defugien. Remugar, insultar i gemegar com a forma de comportament diari, és, sens dubte, una desgràcia més a afegir als defectes físics.

Després de molts anys d’ arrossegar el cul per terra, li van aconseguir una cadira de rodes, va canviar la posició, però no de caràcter ni va perdre la mala bava. Seguia necessitant que l’ajudessin a desplaçar-se i demanava a qualsevol que empenyés la cadira. El que no ho feia era escridassat e insultat.

Suposo que dels anècdotes que conten d’ell, n’hi deu haver uns de certs i d’altres no. Conten que una vegada, uns nois el van estavellar contra la lleteria del cap de cantó de S’arravaleta mentre feien corra la seva cadira. Els crits i els insults es devien sentir fins dalt la Sala.

En fi, Jaume, durant molts anys vas ser un component més dels carrers, formes part dels meus records d’infantesa, aquests que es queden gravats per a sempre. És evident que els temps han canviat i que avui en dia seria impensable veure algú així. D’alguna manera, vas aconseguir que no et tinguessin llàstima, i açò estaria bé si no fos perquè el sentiment que ens inspiraves era més aviat el de rebuig. Jo segueixo pensant que la incapacitat motriu no era el pitjor dels teus defectes…

10 Octubre 2010 Posted by | Recuedos de niñez | | 7 comentaris