X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Germans

Al Facebook, l’altre dia demanaven penjar un escrit en que donaven gracies a tots els que tenien germans en els quals se n’havien estalonat alguna vegada. M’hagués agradat poder copiar aquest escrit i posar-lo al meu mur, però la hipocresia no es el meu fort i de les mentires en fuig tot el que puc.

Els germans, neixen a la mateixa llar, reben la mateixa educació i atenció, però no sempre la seva relació es prolonga mes enllà de la etapa de la infantesa i joventut.

Algunes persones pensen que la sang te una força especial, jo ho dubto. El que te mes força es la relació diària, el conviure el pas a pas, la lluita per l’amor.

A mesura que ens feim grans, cadascú forma la seva família, la nova llar. S’incorporen altres persones que seran la parella dels que eren els teus germans i que anidaràn un altre nucli familiar en el qual naixeran no nomes noves persones, sinó també altres complicitats, altres ideàs i altres maneres de veure la vida.

En un principi el que es vol es continuar la relació amb els germans i las noves incorporacions, la teva i les altres, i estic segur que moltes vegades s’aconsegueix i això es fantàstic.

Però altres vegades la germanor perd força dia a dia, i l’allunyament es evident. Les discrepàncies ideològiques i existencials, guanyen a vegades la partida, i podem dir allò tan comú a la nostre illa, “Som germans, però no mos feim gaire” o per contra: “No som família ni res, però sempre mos hem fet molt”

I com en les relacions personals, el “fer” es important, perquè la seva alternativa es el distanciament.

Durant molt de temps, aquesta situació d’allunyament de les meves germanes em dolia i em preocupava, veim lluitar molt, na Cristina i jo per canviar aquesta dinàmica, moltes hores invertides en fer l’arros de dissabte al que hi eren tots convidats, sempre sense reciprocitat, perquè estava clar que les tres germanes tenien minyona fitxa que els hi feia el dinar cada dia a casa seva, i no estaven dispostes a arromangar-se el cap de setmana.

Al final, només fa quedar el sopar de nit bona, fins que vaig dir prou, que d’hipocresies les menys i que no estava dispost a fer la pantomima de família feliç una vegada al any.

I així estan les coses, es un fracàs, sense cap dubte, però a vegades es millor assumir-los que amagar-los davall s’estora.

Sense retrets, ni amargor, la tristesa d’acceptar la realitat i donar gracies cada vegada mes, per la relació amb els meus fills i la meva dona.

I a ells, als meus fills, dir-lis que jo lluitaré sempre perquè mantenguin la seva germanor i amistat, amb la col·laboració de les seves parelles, per suposat.

25 Setembre 2010 - Posted by | Recuedos de niñez |

8 comentaris »

  1. La verdad Xarbet, es que lo que cuentas es el día a día de muchas familias, sobretodo y por ello tristisimo, cuando los hermanos se hacen mayores y aparecen intereses económicos por medio, me imagino que eso es algo común a todos, pero aquí cuando se trata de herencias no hay sangre que valga.
    Por mi trabajo he visto situaciones que realmente ponen los pelos de punta, ver como aún con el cuerpo de su progenit@r caliente, dos hermanos se insultan a gritos por la herencia, algo que evidentemente jamás sucede con los amigos, salvo claro cuando hay negocios en común, pero es que amigo el dinero nunca es buena compañía.
    Pero yo he de decir que en mi caso, somos un puñao de hermanos (6 para ser exactos), y no estamos de acuerdo en todo, (ley de vida), nos peleamos, discutimos, pero mis padres (sobretodo mama) consiguieron algo que espero poder conseguir con mis niñ@s, y es que por muchas diferencias que haya entre nosotr@s, sabemos que cuando hacemos falta, estamos ahí, todos unidos, y eso amigo es lo realmente importante.
    Bicos.

    Comentari per celialor | 26 Setembre 2010 | Resposta

    • Gracias Celia, la labor de los padres en estos casos es vital y necesaria para conseguir la armonía necesaria, aunque en algunos casos, tampoco están a la altura de las circunstancias, sino que avivan y potencian el fuego. Como digo en mi post, en este momento el objetivo son mis hijos, espero tener el amor y la sabiduría necesaria y en esta faena, nos hemos conjurado todos.

      Comentari per xarbet | 26 Setembre 2010 | Resposta

  2. Per cert, al final aprendré idiomes si o si, però de moment no puc deixar-te respostes en català, que vaig poc a poc.
    Petons

    Comentari per celialor | 26 Setembre 2010 | Resposta

  3. Les coses vénen com vénen, Frederic, i no sempre tot surt com voldríem.

    Com deia ma mare: “la família i el governador, quan més lluny millor”, i solia afegir: “per això cal ser amics, per compensar-ho”

    I crec que aquesta és la nostra funció de pares, conseguir que els fills, no només siguin germans, sinó també, i sobretot, amics.

    Jo, per ara, no me’n queix.

    Comentari per julio navarro | 26 Setembre 2010 | Resposta

  4. Es una pena que assò arribi a Passar Fredy, jo se de casos que es germans s´en arribat a barellar per doblers de les herencies…Una tristor que sigui així, pero també n´hi ha d´altres que Gracies a Deu en pogut mantenir es bon contacte, jo tenc sa sort de que cada disapte ens reunim desde sempre a casa del pares a dinar, i es algo que com va instaurar es papá seguim mantinguent amb alegría, pero també et puc dir que en tingut moments no tan bons e inclòs de separació per diferents opinions (religioses sobre tot), pero lo important es sebre trobar s´equilibri amb tot i també sebre aceptar es altres com son i perdonar, intentar cambiar-los es una feina perduda i molt cansada.
    Ara que he recuparat part de sa familia, intentaré no perdre-la mai més, esper que Deu m´ajudi amb assó, també tenir “s´esperit” de carinyo des Papá ens ajuda molt.
    Una abraçada
    Tini

    Comentari per Tini | 26 Setembre 2010 | Resposta

    • Hi ha una paraula clau en se relació entre germans i també amb altres, i es: “Respecte”. Es evident que no tothom pensa igual, però si hi ha respecte, la convivència es possible i entre germans necessària. Peró tampoc tenim que desesperar si no ho aconseguim. Casa meva va ser centre de reunió cada setmana durant molts anys. Ara també ho es però nomes venen els meus fills i les seves parelles. Celebro que també ho facis en ta mare i germans, ¡¡no ho deixeu¡ Una abraçada.

      Comentari per xarbet | 26 Setembre 2010 | Resposta

  5. Pero yo no estoy de acuerdo. No es cierto que todos los hermanos ni reciban el mismo amor, ni estén educados igual.

    Además sobre “educar igual” habría mucho que hablar.

    Comentari per Nynaeve | 28 Setembre 2010 | Resposta

    • Si, tienes razón, también hay padres que ya desde pequeños tratan con diferente amor a sus hijos, pero esto sale del tema inicial y no creo que se deba tratar aquí. Yo no quiero recriminar nada a nadie, sino de indicar que, incluso en el caso de que reciban el mismo trato y amor, con el tiempo, a veces los hermanos se convierten en desconocidos.

      Comentari per xarbet | 28 Setembre 2010 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: