X A R B E T

Yo soy yo, y comparto circunstancias

Germans

Al Facebook, l’altre dia demanaven penjar un escrit en que donaven gracies a tots els que tenien germans en els quals se n’havien estalonat alguna vegada. M’hagués agradat poder copiar aquest escrit i posar-lo al meu mur, però la hipocresia no es el meu fort i de les mentires en fuig tot el que puc.

Els germans, neixen a la mateixa llar, reben la mateixa educació i atenció, però no sempre la seva relació es prolonga mes enllà de la etapa de la infantesa i joventut.

Algunes persones pensen que la sang te una força especial, jo ho dubto. El que te mes força es la relació diària, el conviure el pas a pas, la lluita per l’amor.

A mesura que ens feim grans, cadascú forma la seva família, la nova llar. S’incorporen altres persones que seran la parella dels que eren els teus germans i que anidaràn un altre nucli familiar en el qual naixeran no nomes noves persones, sinó també altres complicitats, altres ideàs i altres maneres de veure la vida.

En un principi el que es vol es continuar la relació amb els germans i las noves incorporacions, la teva i les altres, i estic segur que moltes vegades s’aconsegueix i això es fantàstic.

Però altres vegades la germanor perd força dia a dia, i l’allunyament es evident. Les discrepàncies ideològiques i existencials, guanyen a vegades la partida, i podem dir allò tan comú a la nostre illa, “Som germans, però no mos feim gaire” o per contra: “No som família ni res, però sempre mos hem fet molt”

I com en les relacions personals, el “fer” es important, perquè la seva alternativa es el distanciament.

Durant molt de temps, aquesta situació d’allunyament de les meves germanes em dolia i em preocupava, veim lluitar molt, na Cristina i jo per canviar aquesta dinàmica, moltes hores invertides en fer l’arros de dissabte al que hi eren tots convidats, sempre sense reciprocitat, perquè estava clar que les tres germanes tenien minyona fitxa que els hi feia el dinar cada dia a casa seva, i no estaven dispostes a arromangar-se el cap de setmana.

Al final, només fa quedar el sopar de nit bona, fins que vaig dir prou, que d’hipocresies les menys i que no estava dispost a fer la pantomima de família feliç una vegada al any.

I així estan les coses, es un fracàs, sense cap dubte, però a vegades es millor assumir-los que amagar-los davall s’estora.

Sense retrets, ni amargor, la tristesa d’acceptar la realitat i donar gracies cada vegada mes, per la relació amb els meus fills i la meva dona.

I a ells, als meus fills, dir-lis que jo lluitaré sempre perquè mantenguin la seva germanor i amistat, amb la col·laboració de les seves parelles, per suposat.

25 Setembre 2010 Posted by | Recuedos de niñez | | 8 comentaris